El passat 15 de gener va ser el 80è aniversari de la mort d’Antoni BOTEY, el fundador de l’Orfeó Badaloní. Nosaltres hem volgut homenatjar-lo publicant un petit resum de la seva vida, escrit íntegrament pel nostre soci Miquel LLEONART.

Antoni BOTEY i BADIA, fill de Leopold BOTEY i Eulàlia BADIA, vingué al món en la casa marcada amb el número vint-i-dos del carrer del Canonge Baranera, conegut llavors per carrer d’en Cueta o d’en Lluc. El seu pare, jurisconsult de gran prestigi entre els badalonins del seu temps, es mogué dins del camp de la política local sobresortint també en el camp musical d’aquells dies.  El petit Antoni va començar a donar els seus primers passos pel camp de la música de la mà del seu propi pare i de molt jovenet ingressar a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.

Després de fer els reglamentaris cursos de solfeig i teoria amb Frederic ALFONSOi els de violí amb Manuel VISCASILLASva fer els estudis complets d’harmonia, contrapunt i composició amb el mestre Enric MORERA. Alumne avantatjat d’aquest mestre  ben aviat  la música de la sardana va saber robar-li el cor.

Als catorze anys a Òrrius, població del maresme on estiuejava, hi va compondre ja la seva primera sardana que porta el títol de “Quan el pare no té pa”, segurament basada en la melodia de la coneguda cançó popular del mateix nom, ja que sentia gran predilecció per les cançons tradicionals del nostre país. A l’any 1909, als seus quinze anys, composa una nova sardana “Vora el mar” dedicada als seus pares.  En les seves sardanes s’hi fa sentir fortament l’estil heretat del seu admirat mestre Morera sense eclipsar però la seva pròpia personalitat musical. 

Dels seus estudis en sortí un músic eficient i ben dotat artísticament per a qui pot dir-se que la música no tenia secrets. També fou un virtuós violinista i per la seva meritòria dedicació a l’estudi d’aquest instrument guanyà per oposició el Premi Maria Barrientos, a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, dotant-lo d’una beca per estudiar al Conservatori de Brussel·les. La tràgica explosió de la guerra europea dels anys 1914-1918, féu anar en orris tota la il·lusió juvenil, que havia posat en aquell seu pas per la capital belga.

L’activitat artística del nostre músic és constant. El 1916, dedicà als socis del Círcol Catòlic un concert en el que és acompanyat pel pianista badaloní i llicenciat en Medicina i Cirurgia senyor Ferran ESCOFET.  El 1918, organitzat per l’Escola Municipal de Música de Barcelona, té lloc a la sala Mozart un recital, on brinda dues de les seves composicions, entre elles el “Trio en la” per a violí.  Els setmanaris locals del seu temps, com també la premsa barcelonina, són prou explícits en mostrar-nos l’elogi del seu art com a concertista.

A finals del any 1920, cinc entusiastes badalonins, fervents amants de l’art que un dia l’immortal Josep ANSELM CLAVÉ plasmà en una venturosa realitat, varen sentir la necessitat, de dotar a la nostra ciutat d’una nova institució musical. A tal fi, el mestre BOTEY, convocà en el local de Gent Nova els seus amics músics com ell, en Jaume COSTA, Salvador VALLS, Joan AYMERICH i Ramon SALSAS i els va exposar la idea que ocupava el seu pensament i sense dilacions redactaren una crida dirigida als badalonins invitant-los a ingressar a la novella entitat que pensaven crear pel cultiu de l’art: el cant.  Les primeres arrels del futur Orfeó Badaloní, començaven a endinsar-se en el nostre sol, sorgides d’aquella llavor, nascuda en la ment somniadora del nostre BOTEY.

El dia 30 de gener de 1921 el nostre incansable músic, havia donat a conèixer el seu poema simfònic “Venus i Adonis”, guanyador del concurs Ciutat de Barcelona, en el teatre “Eldorado” de Barcelona dintre del Cinquè Concert de les matinals Líriques Populars de l’Orquestra de Barcelona, que dirigia en mestre Joan LAMOTE de GRIGNON. La crítica musical va fer-ne un gran elogi a través de la premsa augurant una esplendorosa trajectòria per aquell músic dinàmic i emprenedor.

A primers de març del mateix any 1921, es constitueix oficialment l’Orfeó Badaloní.  BOTEYn’és nomenat director artístic, que junt amb els que són els seus amics i propulsors de la naixent entitat coral, són els qui han de guiar en la seva trajectòria pels camins de l’art, del sant coral, als entusiasmats seguidors d’aquella lloable institució.

En BOTEY també crea un “Quartet de Corda” en el propi Orfeó Badaloní. En son components el propi Antoni BOTEY i en Jaume COSTAcom a violinistes, Francesc SOLÀ, violoncel i Albert DESCHAMPS, viola.  Els tres primers ocuparien en les diferents etapes que han marcat la vida de l’Orfeó la direcció artística de la seva massa coral.

BOTEY no para de compondre música.  Poc abans, el febrer, havia arranjat per a cobla la seva sardana coral “A en Clavé” i el juliol del mateix any una sardana revessa que porta per títol “Els Segadors”.També un poema simfònic “La donzella de la mar” porta la data, en la partitura per a piano, del 10 de novembre de 1924 i la partitura general, la del 11 de desembre del mateix any.  En una pàgina de l’Aubada (portaveu del Círcol Catòlic) s’hi pot llegir la nota de l’estrena per la Cobla La Principal de Peralada, de la seva sardana “Semprevives” el 25 de maig del 1924 a la plaça de la Vila. La partitura de la sardana “Tardor”, duu la data del 4 de juliol de 1925.

El destí, sol reservar-nos, a vegades, als humans, unes vivències, però, tràgiques per la seva cruel realitat.  Un dia, l’Antoni BOTEYfou pres per una insospitada i alarmant crisi de tipus mental que se li manifestà de forma violenta.  Aquell fet va alarmar a la família i la posà en guàrdia arribant a la conclusió que calia prendre el dolorós determini de ser internat en una clínica mental.

-Què havia succeït ?-     Hom deia que si era el tràgic rebrot d’una meningitis en la seva infantesa, si el trasbals i gran commoció davant l’oposició familiar a les seves relacions afectives a la seva vida sentimental,  o si bé podia haver estat un veritable trauma per a ell  la clausura i aparent desfeta, per imposició de la dictadura, de l’Orfeó Badaloní.

Passà el temps i caigué la Dictadura, la Monarquia i la República. Després, la guerra civil amb la llarga cadena de crims, odis i baixeses.  Ja a les acaballes d’aquella lluita fratricida, pocs dies abans de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona i en mig d’un ambient de derrota i desesperació, el mestre Antoni BOTEY, moria a la clínica “Nova Betlem”, del barri barceloní de Sant Gervasi, on estava internat.  Era el dia 15 de gener de 1939.

Antoni BOTEY fou un autor que va deixar escrit un bon nombre d’obres musicals, algunes de les quals és de témer que ignorem l’existència, altres s’hagin extraviat o destruït, degut a les vicissituds viscudes pel país per causa de la guerra (el domicili familiar del mestre fou ocupat per refugiats) el propi internament del mestre i al fet de no haver-les registrat a la Societat General d’Autors.

Aquest homenatge vol ser un reconeixement a la seva obra musical no sardanística, on ja es venerat i reconegut artísticament, intentant donar a conèixer el gran músic badaloní que per circumstàncies històriques ha quedat amagat a l’ombra de l’oblit.